El panorama artístic a Roses. Cartografia de la desolació

Article apregut al setmanari Empordà

Encara que només en cercles reduïts i sense cridar gaire, ja fa temps que es comenta que el panorama artístic a Roses és desolador. Són moltes les veus que des de la solitud del corredor de fons veuen difícil arribar a la meta. Son moltes les mirades que deixen de veure allò que podria ser, per veure el que ha de ser, són molts els artistes que davant la dificultat de desenvolupar la seva obra miren cap a un altre costat.

Aparentment pot semblar una frivolitat parlar d’art en temps de crisi i com a exemple només cal recordar la polèmica encetada fa uns dies amb motiu de la decoració de la cúpula de l’ONU realitzada per en Miquel Barceló, que tan criticada va ser per alguns sectors propers a la política. Però és precisament en temps de crisi que la figura de l’artista esdevé més necessària que mai.
L’artista veu, més enllà d’aquesta mirada pragmàtica sobre el món, noves realitats possibles, imagina nous mons que ens ajuden a ampliar la nostra percepció, veu allò que pot arribar a ser, més que no pas allò que ha de ser.
En aquest sentit, és important una visió artística sobre la nostra ciutat que ens ajudi a entendre el nostre dia a dia no com una simple successió temporal sinó també com una elecció de possibilitats, de nous reptes, de noves il·lusions. Sense aquesta visió que ens proporciona l’art, continuarem veiem Roses únicament com un lloc ple hotels, negocis d’estiu i restaurants.
Han hagut alguns intents més o menys lloables de promoure l’activitat artística al municipi, com per exemple el concurs de pintura organitzat per l’Associació de comerciants ACOR de Roses, però que no han acabat de funcionar. Potser en part perquè un concurs (que cerca la competència entre els artistes) no sempre és el millor mecanisme per promoure l’art. A l’actualitat, sembla més encertat parlar de festivals o trobades artístiques a on els diferents autors puguin mostrar la seva obra i tenir contacte amb altres artistes.
També des de l’ajuntament es dóna valor als autors locals a partir d’activitats com el concurs de fotografies de carnaval, l’exposició de diferents figures que serveixen per a decorar el hall de l’ajuntament, o el concurs del cartell de carnaval. Però la promoció artística del municipi no pot quedar reduïda a això. Cal potenciar l’art contemporani, arriscar-se per que no es converteixi en un art simplement decoratiu. Cal que la societat rosinca en general confiï en els artistes i els doni oportunitats. Cal que empresaris, hotelers, restauradors facin una aposta per l’art contemporani que cerca noves formes d’expressió.
D’artistes a Roses n’hi ha molt i de tots els àmbits. Dissenyadors com en Juan Cardosa o en Martí Parada, fotògrafes com la Judit Eissenstein o la Roxitao, directors de cinema con en Jordi Pujol, escultors com en Narcís Costa, escriptors de grafits, músics com l’Edgar Tarrés o en Carlos Ruano, escriptors i poetes com en Toni Funes o en Mario Bueno, directors de teatre com l’Ignasi Tomàs, actrius con l’Anna Vicens, cantants com la Clàudia Schneider, pintors com l’Albert Pujol o Juanjo Viñuela, o artistes multimèdia com l’Alfredo Cordón, són alguns noms dels molts artistes més o menys reconeguts, que conformen aquest paisatge artístic local.
No podem deixar que aquesta llavor extraordinàriament fèrtil caigui en terra erma. No podem continuar, com succeia no fa gaire temps, any rera any amb les mateixes exposicions dels mateixos artistes. Cal cercar noves fórmules, cal cercar espais de contacte entre artistes i públic.
El camí de l’artista és sempre un camí solitari, misteriós, introspectiu i de diàleg amb els materials, però l’Art també necessita obrir-se al món. I és que per l’obra d’un artista el contacte amb altres artistes és tant o més important que el contacte amb el públic. Sinó un corre el risc de caure en la repetició sense fi d’un model après, que és l’autèntic anatema de l’artista modern.

Comentarios

Entradas populares