L'Angelus de Quimi Portet
Article Publicat al setmanari Empordà
Crec que va ser el filòsof alemany Immanuel Kant, aquell estrany pensador que va ser capaç de sistematitzar la ment humana sense haver sortit mai del poble de Königsberg, que va dir que la música era un simple divertiment per als sentit.
Amb el pas del temps, que és l'autèntic crític artístic amb criteri propi, hem vist que la música i l'art en general era alguna cosa més que un plaer estètic per als sentits. L'art potser considerat com a document del seu propi temps ja que ens parla d'allò que era important per als homes en un moment determinat. Però el segle XX també ens ha fet veure que aquesta activitat humana estava sotmesa a múltiples interpretacions.
Un cas concret el podem observar en el famós quadre de l'Angelus de Millet. Per als espectadors de l'època, més enllà de la interpretació purament realista, l'Angelus significava el fi d'una forma de vida arrelada al camp. D'una manera de viure i treballar amb la natura que el procés d'industrialització acabaria fen desaparèixer convertint els pagesos en treballadors proletaris.
Salvador Dalí, que va fer infinites versions sobre aquest quadre i va dedicar un magistral estudi. A partir del seu sistema paranoic-crític, va mostrar-nos una nova interpretació en veure que Millet havia pintar originàriament un infant mort a on a l'actualitat hi ha simplement un cistell amb patates.
A vista dels aconteixements actuals, després de reduir allò que els romàntics anomenaven natura i que concebien com una mena d'energia incontrolable i sublim, a simples rotondes enmig de les carreteres o a parcs centrals de les ciutats on la gent va patinant mentre escolta l'MP3 o esmorca mirant el correu electrònic al seu ordinador amb xarxa wifi.
Ara, que el nostre creixement econòmic passa irremeiablement per les centrals nuclears, el quadre de Millet es pot interpretar novament ja no com la fi d'una forma de viure a la natura, sinó com la fi de la pròpia natura. Un home i una dona que amb el cap abaixat, potser avergonyits del seu crim, miren allò que estan destruint.
Per entendre millor aquesta interpretació proposo un exercici. Escoltar les notícies que ens parlen sobre a quin poble s'acabarà construint el cementiri (perdó, magatzem) nuclear, o a quin país del tercer món es construirà la propera central nuclear finançada amb capital occidental. Després, ens posarem davant de la imatge de l'Angelus i escoltarem la nova cançó de Quimi Portet, "Homes i dones de cap dret": "D'esquena al mar i a la muntanya, completament al marge de l'activitat industrial, sota una col, canta el poeta. Des d'una àrea de servei, la meva terra és com un paràgraf grapejat, un país vençut pel davant i pel darrera, d'atrotinada dignitat. Adéu turons amics, adéu rieres, boscos d'alcines i de roures i fagedes. Muntanyes del meu cor, adéu estrelles, adéu al mar pur de cristalls i de turqueses..."
Crec que va ser el filòsof alemany Immanuel Kant, aquell estrany pensador que va ser capaç de sistematitzar la ment humana sense haver sortit mai del poble de Königsberg, que va dir que la música era un simple divertiment per als sentit.
Amb el pas del temps, que és l'autèntic crític artístic amb criteri propi, hem vist que la música i l'art en general era alguna cosa més que un plaer estètic per als sentits. L'art potser considerat com a document del seu propi temps ja que ens parla d'allò que era important per als homes en un moment determinat. Però el segle XX també ens ha fet veure que aquesta activitat humana estava sotmesa a múltiples interpretacions.
Un cas concret el podem observar en el famós quadre de l'Angelus de Millet. Per als espectadors de l'època, més enllà de la interpretació purament realista, l'Angelus significava el fi d'una forma de vida arrelada al camp. D'una manera de viure i treballar amb la natura que el procés d'industrialització acabaria fen desaparèixer convertint els pagesos en treballadors proletaris.
Salvador Dalí, que va fer infinites versions sobre aquest quadre i va dedicar un magistral estudi. A partir del seu sistema paranoic-crític, va mostrar-nos una nova interpretació en veure que Millet havia pintar originàriament un infant mort a on a l'actualitat hi ha simplement un cistell amb patates.
A vista dels aconteixements actuals, després de reduir allò que els romàntics anomenaven natura i que concebien com una mena d'energia incontrolable i sublim, a simples rotondes enmig de les carreteres o a parcs centrals de les ciutats on la gent va patinant mentre escolta l'MP3 o esmorca mirant el correu electrònic al seu ordinador amb xarxa wifi.
Ara, que el nostre creixement econòmic passa irremeiablement per les centrals nuclears, el quadre de Millet es pot interpretar novament ja no com la fi d'una forma de viure a la natura, sinó com la fi de la pròpia natura. Un home i una dona que amb el cap abaixat, potser avergonyits del seu crim, miren allò que estan destruint.
Per entendre millor aquesta interpretació proposo un exercici. Escoltar les notícies que ens parlen sobre a quin poble s'acabarà construint el cementiri (perdó, magatzem) nuclear, o a quin país del tercer món es construirà la propera central nuclear finançada amb capital occidental. Després, ens posarem davant de la imatge de l'Angelus i escoltarem la nova cançó de Quimi Portet, "Homes i dones de cap dret": "D'esquena al mar i a la muntanya, completament al marge de l'activitat industrial, sota una col, canta el poeta. Des d'una àrea de servei, la meva terra és com un paràgraf grapejat, un país vençut pel davant i pel darrera, d'atrotinada dignitat. Adéu turons amics, adéu rieres, boscos d'alcines i de roures i fagedes. Muntanyes del meu cor, adéu estrelles, adéu al mar pur de cristalls i de turqueses..."
Comentarios
Publicar un comentario